Per tal de començar a forjar una primera visió més complerta sobre la globalització, l’occidentalització i altres assumptes que més endavant anirem desenvolupant i explicant, la setmana passada varem llegir un text de David Held, que ens va servir de guia imprescindible per ajudar-nos a entendre i anar consolidant una posició vers els temes que hem citat anteriorment. A part, durant el seminari i mitjançant els debats i comentaris que s’hi varen produir, se’ns va facilitar poder parlar del següent: què és la globalització i com ha de ser conceptualitzada, globalització i/o occidentalització, la importància de la perspectiva històrica, les tres tendències que conceptualitzen la globalització, quines han estat les reaccions a la globalització i finalment, com s’ha viscut aquesta a Catalunya.

Un cop dit això, volem afegir que l’intent d’aquest escrit serà la de plasmar aquella matèria que vam conèixer, tenir en compte les aportacions que van sorgir dels nostres companys/es i del professor i finalment mesclar tot això amb les nostres pròpies aportacions personals.

En primer lloc i analitzant la globalització, hem de tenir en compte i saber distingir entre els termes relatius (més importants en el passat) i els absoluts (més utilitzats ara per explicar coses del passat), ja que sinó és tenen clares les diferències, és fàcil que hi hagi confusió vers les conclusions que es poden extreure, segons el terme en el qual s’hagi volgut analitzar l’aspecte en qüestió. Per altra banda, en el cas del tema que estem tractant, ha de ser imprescindible conèixer els diferents contextos en que s’ha donat la globalització i a part, sempre que és pugui, s’ha d’intentar tenir una perspectiva històrica ben fonamentada. També s’ha de saber que la globalització és un procés que no ha acabat, que ve de lluny i que tal i com és ara, és poc probable que pateixi una involució (com va passar entre el període d’entreguerres). Per continuar, cal afegir que en aquest cas i fent ús de la visió historico-econòmica, entenem per globalització el resultat d’un conjunt de processos a nivell mundial i que ha produït tota mena d’efectes multidimensionals. Per altra banda, molts cops s’ha tendit a mesclar la globalització amb l’occidentalisme, en relació amb això, hem vist com en el cas d’intentar estendre la democràcia, la tipologia d’institucions i el seu caràcter, el lliure mercat, les seves divises… Sí que han tingut un efecte global, gràcies en gran part a la influència constant del considerat món occidental. Tot i així, cal observar que a nivell cultural, l’occidentalisme no ha tingut tant d’èxit i fins i tot aquest aspecte ha provocat repercussions molt negatives vers les relacions diplomàtiques entre països i a la vegada, s’ha fet un ús indiscriminat de discursos públics de caràcter molt  pejoratiu entre diversos pobles, religions, tradicions… En sintonia, un altre dels punts calents ha estat la comunió i l’acceptació de la globalització per part dels Estats-nació. En aquest cas hem vist que la majoria dels països han apostat de iure per les unions supranacionals (com la ONU a nivell global, la UE, la Lliga Àrab, la Unió de Nacions Sudamericanes…), però de facto aquestes aliances només han estat de caràcter econòmic i diplomàtic, deixant així una quota molt més important de poder i de competències als Estats-nació. Com ja dèiem abans, és primordial entendre que la globalització no es un afer recent (de les últimes dècades), sinó que podem constatar que a partir de finals del segle XIX i amb la unificació de l’imperi alemany de Bismarck (fi de la guerra franco-prussiana) fins l’arribada de les dos gran guerres mundials, es va donar un context de globalització (descrit i explicat en altres entrades del blog).

Un cop dit tot això, ara ja podem intentar descriure i explicar quines són les tendències que conceptualitzen la globalització. En primer lloc tenim la visió hiperglobalista, en segon l’escèptica i per acabar, la transformacionalista.

En referència a la tendència hiperglobalista, aquesta defineix una nova època de la història humana en què els Estats-nació tradicionals s’han convertit en artificals i on la globalització econòmica està provant una “desnacionalització” de les economies a través de l’establiment d’unes xarxes transnacionals de producció, comerç i finances (mercats mundials ara més importants que els Estats). Aquesta “nova època” és compresa tant per neoliberals com per els neomarxistes, amb la diferència que els primers ho veuen com el triomf de l’autonomia individual i el principi de mercat per sobre del poder de l’Estat, i els altres, com la representació del triomf d’un capitalisme opressor mundial.

En el cas de la tendència escèptica, aquesta intenta desemmascarar els mites que sustenten la tesi de la globalització. Per ells, una globalització hauria d’implicar necessàriament una economia perfectament integrada a tot el món, amb un mercat únic i on funciones realment la llei del preu únic. En relació amb això, puntualitzen que l’època amb més nivell d’internacionalització es va donar a finals del segle XIX amb l’hegemonia del patró d’or. Per últim, afegeixen que el món s’està fragmentant en blocs de civilització i en enclavaments ètnics i culturals, trencant així amb la predicció hiperglobalista d’una civilització global.

Per acabar, els transformacionalistes creuen que la globalització és una força central que està canviant les societat modernes i l’ordre mundial. Entenent això, els governs i les societats s’han d’adaptar en un món on cada cop costa més distingir entre lo domèstic / internacional i els afers interns / externs. També expressen que no saben cap on ens portarà la globalització, però que cal saber que som part d’un procés històric ple de contradiccions i condicionat per molts factors conjunturals. Per tot això, és probable que tard o d’hora s’hagin d’anar reconstruint les relacions entre sobirania, territorialitat i poder estatal. Partint d’aquí, serà imprescindible el sorgiment de nous poders extraterritorials, que hauran de jugar (ho vulguin o no) un paper important per garantir l’estabilitat mundial.

Un cop vistes aquestes tres tendències, nosaltres creiem que la que contextualitza i defineix millor el caràcter de la globalitació actual, és la visió escèptica. Ens agradi o no, ningú pot obviar que el poder i el control dels afers polítics encara són competència dels Estats-nació. Si que és veritat, que en casos com els de la UE se’ns ha fet creure en el futur d’una governança internacional europea. Però com hem vist, de facto, l’únic poder realment substancial que té la UE és l’econòmic i fins i tot aquest, és dissenyat i controlat per els països més hegemònics dins del marc continental europeu. Precisament per això, confluim en que l’economia i la política mundial evolucionarà probablement en la direcció de tres grans centres financers i blocs comercials, Europa, Àsia-Pacífic i Amèrica del Nord (sempre i quan la Xina o la Índia no trenquin amb aquests esquemes i acabin sent elles les potències hegemòniques). A més a més, l’aprofundiment de les desigualtats globals, la política real de les relacions internacionals i el possible “xoc de civilitzacions” (no necessàriament bèl·lic) exposen de forma impactant la naturalesa il·lusòria de la “Governança global”. Per tot això, fraternitzem amb el escèptics al concloure que la governança global i econòmica són ara mateix simples projectes sense iniciativa, i que deixen clar, que en realitat el principal objectiu d’Occident és mantenir la primàcia en els assumptes mundials (cosa que no podrà sustentar gaire temps més).

D’altra banda, tot i que pensem que els Estats-nació encara són els subectes actius en la política internacional, no podem negar que les economies nacionals, són cada vegada més, un lloc de fluxos transnacionals i globals. Sabent això, l’autoritat i la legitimitat de l’Estat-nació està canviant, ja que els governs nacionals són cada vegada més incapaços de gestionar el que passa dins de les seves fronteres o per complir per si mateixos, les demandes dels seus propis ciutadans (visió hiperglobalista).

És per tot això, que nosaltres creim que el futur ha d’anar més en relació amb la tesi transformacionalista. En el sentit que no podem negar que la globalització existeix, que perdurarà, que suposa una sèrie de reptes que haurem d’afrontar tots els països i que haurem d’estar tots units per sortir-ne ben parats. Hem d’intentar posar ordre en el desordre. Però en aquest punt, se’ns presenten molts interrogants, ja que actualment no se’ns mostra cap voluntat per actuar conjuntament, ni tampoc hi ha empatia per deixar un planeta en garanties per a les futures generacions. Els reptes que venen són díficils, però hem d’intentar recuperar la democràcia real (i no la dels mercats), hem d’intentar crear societats actives i conseqüents, hem d’intentar crear estructures de pressió per tal de que la població participi i tingui veu en la política, hem de trencar amb les velles disputes entre països i blogs, hem de fer molta pedagogia i per últim, hem d’obrir els ulls i lluitar.

Per nosaltres, seria un fracàs abandonar el nostre futur a un sistema econòmic que cada vegada té més quota de poder i que sap exercir un control global, el repte, és que els països comencin a actuar de forma conjunta (com fan els mercats), perquè sinó, qui donarà el pas? És obvi que no és fàcil i menys amb lo heterogeni que és el món i els sistemes polítics, però per intentar-ho que i perdem? L’esperança és l’últim que es perd i per això mateix, demanem responsabilitat política i voluntat per avançar cap a la creació d’unitats transnacionals que funcionin de debò i que tinguin visió de futur.

Per concloure, ens agradaria dir que estem dacord amb les tesis sobre la globalització de Milanovic, que recalquen que hem passat de la desigualtat determinada per classe social a la determinada per l’ubicació (indret on neixem). Per culpa d’això, la solidaritat de classe que existia conjuntament amb l’internacionalisme obrer s’han perdut, creant així una nova situació que promou la competència i fins i tot el “conflicte” (exemple: votants de classe baixa que acaben votant PxC perquè en realitat la seva feina és veu, segons ells, amenaçada per l’arribada d’immigrants). A l’ensems, també hem vist com la globalització està creant enormes desigualtats, ja sigui entre els rics i pobres d’un mateix país o entre aquells països que són rics i els més pobres. És veritat que Sala i Martin diu més o menys l’inversa, però tenint en compte la perspectiva històrica i comparada que utilitza Milanovic, ens semblen més rellevants les seves conclusions.

Entenent això, volem acabar expressant que és molt necessari que comencem a veure qui és o qui són els culpables de la situació que estem vivint. No podem quedar-nos en la superficialitat, hem de poder aspirar al repte de saber que és el causant de la situació actual (ja sigui per lo bo o per lo dolent). Per altra banda, fem una crida a la fraternitat entre la gent que viu situacions similars. La crisi ens està posant a prova a tots i a la vegada, està creant llaços entre la població. Precisament per això, hem d’intentar (tot i saber que és difícil) armar-nos de valor i confiança i lluitar per construir aquella societat i aquella economia que sigui més justa en la seva millor mesura. No desaprofitem l’oportunitat, tenim una responsabilitat.

Acabem amb una frase de Carr que és citada en el text de Held. Per nosaltres representa allò que cal canviar ja i amb urgències, si realment esperem a crear estructures mundials de governança que funcionin:

«L’ordre internacional i la solidaritat internacional seràn sempre consignes

d’aquells que se senten prou forts com per imosar als altres».

Tweet