Decisions econòmiques i comercials per dominar el món

Des de la Segona Guerra Mundial estem vivint una pràctica hegemonia econòmica dels Estats Units. L’avenç tecnològic, el capital humà, i el gran grau d’obertura comercial iniciats per la potència són alguns factors del triomf de la pax americana a llarg termini, però també trobem altres països que s’han beneficiat d’aquest procés de creixement globalitzat.

Durant aquest període observem una expansió econòmica a nivell mundial que s’inicia cap al 1950 en acabar el període de recuperació dels participants al conflicte bèl·lic -amb el Pla Marshall sobretot-. Aquest creixement ve donat per la progressiva liberalització dels mercats, juntament amb un augment de l’efecte globalització comercial iniciat ja al s.XIX. Conseqüentment, n’han anat sorgint països beneficiaris i d’altres perjudicats.

La liberalització i obertura dels mercats -al bàndol capitalista- ve donada per un “consens” entre vencedors per estabilitzar els mercats i crear un sistema comercial que els interconnectes en un comú. D’aquesta forma es va crear l’Acord General sobre Comerços i Aranzels (GATT, 1947) com a mecanisme per fixar un conjunt de normes comercials i concessions aranzelàries entre els 23 països firmants. Entre els anys 70 i 80 l’acord va sofrir una crisis degut a l’augment de la competència que va fer que tant a Europa com als Estats Units es fixessin altes taxes d’interès que conduïren al proteccionisme (sobretot en el sector agrari). Al 1994 es va crear l’Organització Mundial del Comerç, un organisme internacional que es dedica a organitzar el comerç de béns, serveis i drets de propietat. Tot i que poden ser subjectes a possibles influències unilaterals.

La nostra hipòtesis és que les Organitzacions Internacionals que en un principi haurien de ser llocs de negociació i consens, acaben esdevenint manipulades pels interessos dels països amb més poder. De tota manera, aquest sistema de poder, on els més forts han imposat els seus sistemes ha funcionat durant tota la història, però mai s’havien desenvolupat en estructures multilaterals, i això és conseqüència del llarg procés de globalització i ha culminat amb l’arribada del món del Internet. La prova és que sempre hi ha hagut països disposats a plantar cara -actualment trobem casos com el de Venezuela, Iran o fins i tot Rússia-, i se’ls ha exclòs de les decisions en aquests organismes.

En aquest cas s’han escollit sis països amb realitats nacionals diferents, però que al mateix temps són poderosos dins del seu entorn -Alemanya, Brasil, Federació Russa, Gran Bretanya, USA i la Xina-. En un inici, ens crida l’atenció veure com els EEUU i la Xina es separen de la resta en quan a creixement del PIB, però en comparar-ho amb el PIB/càpita, és EEUU juntament amb Alemanya i Gran Bretanya els que aquest cop es separen del grup. Aquesta contradicció és deu al tipus de producció que hi ha als països. Evidentment, el benestar al món occidental, sobretot als països que controlen les Organitzacions Internacionals, és major que als països en vies de desenvolupament.

 
D’aquesta forma, veiem com aquests països, tot i no augmentar en producció augmenten en benestar social -caldria utilitzar altres índex per veure si el benestar és de la societat o de les elits-. Aquests països, no només formen part de les estructures internacionals, sinó que són països amb més poder que per exemple Brasil o Rússia.

El cas de Brasil o Rússia són clar exemple de països amb menors graus de benestar, però similars graus de creixament econòmic; per altre cantó Xina i EEUU, que tenen una tendència similar de creixement que en el cas de Xina no esta correspós pel mateix augment de benestar que la seva parella, i per l’altre cantó el cas de Rússia i Brasil, que tenen un creixement similar a Alemanya i Gran Bretanya, però amb desigual benestar.

Els territoris soviètics ja van estar fora de l’esfera de joc durant la guerra freda i Brasil, tot i estar subjecte als interessos del GATT i més tard de la OMC no ha aconseguit col·locar-se al mateix nivell de benestar que els països europeus i Estats Units. Queda evidenciat el poder que segueixen tenint les antigues potències: Alemanya, Regne Unit i Estats Units sobre l’Organització Internacional. 

En el següent quadre però veim un fet curiós en la balança comercial; veiem com el comerç ha beneficiat a Alemanya, Xina i Rússia en els últims anys, en canvi pel que fa als Estats Units la trajectòria negativa de la diferència entre exportacions i importacions ens indica que les exportacions són menors a les importacions. Això ens fa pensar que es podria tractar d’un procès de “decaiguda” dels Estats Units i sorprenentment també de Gran Bretanya -en termes comercials- (tot i que segurament supleixen en els guanys financers).

Creiem doncs que aquests organismes són altament influents per dictar regles que afavoreixin algun tipus de “joc” a favor d’interessos unilaterals. Actualment, el Banc Mundial -i també actuant a través d’organitzacions com el BIRF o la CFI -, el Fons Monetari Internacional o fins i tot la Organització Mundial del Comerç, poden arribar a esdevenir igualment instruments de control socio-polític.

Amb tot això no volem dir que el comerç mundial no és bo, ni la globalització que l’acompanya -ja sigui a nivell social, cultural o tecnològic-, però s’hauria d’aconseguir que les Organitzacions Mundials gaudissin d’un poder decisori equitatiu i que no estiguessin determinades per les capacitats econòmiques del membres, sinó pels interessos reals del col·lectiu.

També hem contemplat l’opció de “tornar” a utilitzar el sistema de negociació del GATT, amb acords multilaterals que es recolzin entre els països de zones geogràfiques o característiques productives semblants; fent front comú davant d’exigències externes i actuant simplement com un sindicat de països amb capacitats productives semblants. Això suposaria fer un pas enrere a la globalització i fins a quin punt estem tots disposats a fer-ho?

Així doncs es vol deixar clar que el debat no es centra en si el comerç internacional és bo o dolent -ja que certament creiem que és segur que sí, igual que funciona el comerç domèstic- sinó, en com les institucions internacionals han esdevingut instruments que han provocat forts desequilibris de poder, fent que alguns països hagin crescut més que altres tot i estar reglats sota les mateixes estructures.

 
MATERIAL BIBLIOGRÀFIC:

– http://www.ggdc.net/Maddison/content.shtml:  estadístics MADISSON.

– http://www.choike.org/documentos/ifis_bic_info_brief.pdf : web que explicativa les conseqüències d’organitzacions mundials que afecten sobre un comerç just.

– http://www.wto.org/indexsp.htm : ORGANITCACIÓ MUNDIAL del COMERÇ

– http://www.wto.org/spanish/res_s/statis_s/its_s.htm : estadístiques sobre el comerç mundial.

http://www.desarrollo.edu.py/capacitacion_maestrias.html : INSTITUTO DESARROLLO.

Tweet

La Gran Bretanya torna a  posar pals a les rodes a la Unió Europea

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/4-economia/18-economia/484315-el-regne-unit-es-queda-sol-en-el-rebuig-al-pacte.html

Com podem veure en la notícia que hem penjat, se’ns mostra una nova de desavinença entre els britànics i els europeus continentals, dels quals els primers sembla que no s’acaben de refiar. Els euroescèptics britànics (una bona part tant de la classe política com de la població) estaven exultants després del veto de Cameron i de la seva defensa aferrissada de la City. Però molts analistes polítics i econòmics no ho veuen tan clar, perquè els britànics i els continentals estan condemnats a entendre’s. La Unió Europea perdria molt sense el Regne Unit, com aquest sense la Unió Europea.

Però, de moment, el Daily Mail (diari euroescèptic) titlla la Unió Europea «d’Estatista, sobreregulada, antidemocràtica i corrupta». I per la seva banda, els federalistes europeus veuen als britànics com a «arrogants, agressius, ignorants i, sobretot, mentiders quan parlen d’Europa.

Malgrat les seves posicions crítiques, que molt sovint han dificultat de manera important els avenços, també s’ha de destacar que el Regne Unit ha fet contribucions crucials en el si de la Unió Europea. Des de la cooperació al desenvolupament, fins a l’Espai Europeu d’Investigació, moltes iniciatives i polítiques comunitàries serien molt diferents sense les aportacions britàniques.

Com diu l’analista Charles Grant, «el Regne Unit va animar a la UE a mirar cap enfora i veure la globalització més com a oportunitat que no pas com a amenaça».

I doncs, com és que ara té un plantejament que va en conjuntura amb el paradigma escèptic? Què ha passat que els hagi fet canviar tant de posició respecte a la globalització? Potser ha estat el canvi de govern i les diferències són pel diferent color polític?

Nosaltres creiem que no. Creiem que més que un canvi en les posicions respecte de la globalització es tracta d’una tradició política molt arrelada, d’una manera d’entendre el món i de la seva peculiar naturalesa.

La Gran Bretanya va ser el país que va crear el Govern representatiu modern, va ser un gran Imperi durant segles, amb una població de gairebé 500 milions de persones que depenia econòmicament i políticament d’ella i amb la Commonwealth of Nations que és una organització de 53 estats independents que comparteixen lligams històrics amb el Regne Unit, encara que no tinguin cap mena de submissió envers la corona britànica. El seu objectiu principal és la cooperació internacional en l’àmbit polític i econòmic. I a més, un dels nuclis financers més importants del món és la City de Londres, que vol mantenir la seva independència fiscal i el seu règim de funcionament actual.

I tot això crea una visió del propi Estat i del món que ha marcat no tan sols les relacions amb l’Europa continental sinó també amb la resta del món. La seva supremacia s’ha anat acabant, el món financer comença a virar cap a les economies emergents i la City es veu amenaçada per totes bandes. D’altra banda, les darreres dècades el Regne Unit ha anat perdent veu en l’escena internacional i es detecta una certa fragilitat del liberalisme britànic.

Ja per acabar, la classe política britànica menys europeista veu Brussel·les com el centre dels atacs cap a la City, i en conseqüència, no volen cedir ni un pam més de sobirania a les institucions de la UE.

Tot plegat un bon embolic.

Tweet

La globalitació i el nou ordre mundial que comporta:

http://www.ara.cat/economia/Xina-prohibeix-pagar-quotes-aerolinies-CO2-Europa_0_641335960.html

Aquesta notícia, que posa de manifest els diferents interessos tant d’empreses com de governs, ens sembla  un bon exemple  per parlar de la globalització.

La globalització és un concepte  molt ampli, poc definit i que cadascú utilitza a la seva manera.

El cas de la notícia que reproduïm, és un clar exemple de globalització escèptica, on els interessos de les empreses i els governs poden crear aliances tan poc naturals entre els EEUU i la Xina en confrontació a la Unió Europea.

En termes de globalització, els escèptics són un corrent que nega l’existència de noves característiques en la globalització, és a dir, reneguen del propi concepte, al qual titllen de “fashionable” (de moda). Hirst i Thomson, representants significatius d’aquesta tendència, aporten dades estadístiques per afirmar les seves hipòtesis: segons les seves dades, la interdependència econòmica mundial no ha crescut des dels anys 90 del segle XX; com tampoc no ha obstaculitzat el desenvolupament de noves formes de govern de l’economia a nivell nacional o internacional.

La veritat és que, al nostre entendre, quan analitzem les notícies econòmiques que impliquen relacions entre diversos Estats, com la que hem posat d’exemple, tot indica que aquesta és la manera més freqüent d’entendre la  “globalització”.

Encara que aquest concepte hagi fet fortuna tant entre els acadèmics com entre l’opinió pública, sembla que no és el què és: pot ser que sigui una creació de la ideologia neoliberal per legitimar el desmantellament de l’Estat del Benestar i de l’Estat-nació?  Això és el que opinen molts dels escèptics i els “antiglobalització”, però cal dir que, de moment, els països més favorables a la globalització econòmica  no han reduït el seu Estat de Benestar, és més, sembla que és aquest Estat de Benestar el què els dóna certs privilegis en l’economia global.

De fet, encara que la idea de la incompatibilitat entre globalització i l’Estat del Benestar es tan àmpliament difosa, hi ha autors que sostenen que poden ser compatibles, ja que ambdós  es retroalimenten.

Aquest és el cas dels transformacionalistes, que és la manera d’entendre la globalització que nosaltres defensem, com a possibilitat real d’avançar cap a una societat global més equitativa i més justa. Aquest corrent rebutja la tesis dels hiperglobalistes ja que atorga la primacia a la interdependència entre les relacions institucionals i socials i no a les econòmiques, encara que reconeix la importància d’aquestes. Els aspectes que han d’assumir el protagonisme són els polítics, culturals i tecnològics, ja que la globalització s’entén com una reordenació del temps i la distancia en la vida social, i en aquest procés Internet, la comunicació instantània i, en general, les noves tecnologies tenen un paper central, ja que permeten la comunicació i la relació al marge (o per sobre) dels paràmetres tradicionals de territoris, horaris, etcètera.

La base de les tesis transformacionalistes és la convicció de que la globalització és una força motriu per a canvis polítics, socials i econòmics que configuraran un nou ordre mundial.

David Held, un dels especialistes que ha estudiat a fons el tema, defineix la Globalització de la següent manera:

“La Globalització és un fenomen fonamentalment espacial; ocupa un espectre que va del local al nacional per una banda i al supranacional i global per l’altra. Es refereix al ventall de connexions, relacions i Networks entre comunitats humanes, a la intensitat creixent d’aquests fenòmens i al ritme cada cop més ràpid amb el qual es produeixen(…) Quan parlem de globalització estem parlant, en definitiva, de les interconnexions – en temes  que van del cultural al penal, del financer al mediambiental- entre les diferents regions del món, i de la manera com es transformen al llarg del temps”.

Per nosaltres aquesta és una definició que reflecteix el què el concepte Globalització hauria de ser, malgrat que creiem que en aquests moments respon més a les tesis escèptiques.

Aquesta globalització més social, que promou un funcionament cooperatiu a nivell mundial, on les relacions entre els pobles no estiguin basades exclusivament en els intercanvis o el domini econòmic i la informació arribi a tothom sense censura prèvia per part dels Estats, és, al nostre entendre, una eina que pot ser fonamental en la lluita contra els grans mals que, ja entrat el segle XXI, l’humanitat continua arrossegant: milions de persones patint fam i malalties fàcils d’eradicar,  dictadures,  violència…

Cal però, donar-li el tomb necessari  i aconseguir  que la societat civil prengui consciència de la importància que un moviment globalitzador d’aquestes característiques pot tenir per a les generacions futures.

Tweet

Per tal de començar a forjar una primera visió més complerta sobre la globalització, l’occidentalització i altres assumptes que més endavant anirem desenvolupant i explicant, la setmana passada varem llegir un text de David Held, que ens va servir de guia imprescindible per ajudar-nos a entendre i anar consolidant una posició vers els temes que hem citat anteriorment. A part, durant el seminari i mitjançant els debats i comentaris que s’hi varen produir, se’ns va facilitar poder parlar del següent: què és la globalització i com ha de ser conceptualitzada, globalització i/o occidentalització, la importància de la perspectiva històrica, les tres tendències que conceptualitzen la globalització, quines han estat les reaccions a la globalització i finalment, com s’ha viscut aquesta a Catalunya.

Un cop dit això, volem afegir que l’intent d’aquest escrit serà la de plasmar aquella matèria que vam conèixer, tenir en compte les aportacions que van sorgir dels nostres companys/es i del professor i finalment mesclar tot això amb les nostres pròpies aportacions personals.

En primer lloc i analitzant la globalització, hem de tenir en compte i saber distingir entre els termes relatius (més importants en el passat) i els absoluts (més utilitzats ara per explicar coses del passat), ja que sinó és tenen clares les diferències, és fàcil que hi hagi confusió vers les conclusions que es poden extreure, segons el terme en el qual s’hagi volgut analitzar l’aspecte en qüestió. Per altra banda, en el cas del tema que estem tractant, ha de ser imprescindible conèixer els diferents contextos en que s’ha donat la globalització i a part, sempre que és pugui, s’ha d’intentar tenir una perspectiva històrica ben fonamentada. També s’ha de saber que la globalització és un procés que no ha acabat, que ve de lluny i que tal i com és ara, és poc probable que pateixi una involució (com va passar entre el període d’entreguerres). Per continuar, cal afegir que en aquest cas i fent ús de la visió historico-econòmica, entenem per globalització el resultat d’un conjunt de processos a nivell mundial i que ha produït tota mena d’efectes multidimensionals. Per altra banda, molts cops s’ha tendit a mesclar la globalització amb l’occidentalisme, en relació amb això, hem vist com en el cas d’intentar estendre la democràcia, la tipologia d’institucions i el seu caràcter, el lliure mercat, les seves divises… Sí que han tingut un efecte global, gràcies en gran part a la influència constant del considerat món occidental. Tot i així, cal observar que a nivell cultural, l’occidentalisme no ha tingut tant d’èxit i fins i tot aquest aspecte ha provocat repercussions molt negatives vers les relacions diplomàtiques entre països i a la vegada, s’ha fet un ús indiscriminat de discursos públics de caràcter molt  pejoratiu entre diversos pobles, religions, tradicions… En sintonia, un altre dels punts calents ha estat la comunió i l’acceptació de la globalització per part dels Estats-nació. En aquest cas hem vist que la majoria dels països han apostat de iure per les unions supranacionals (com la ONU a nivell global, la UE, la Lliga Àrab, la Unió de Nacions Sudamericanes…), però de facto aquestes aliances només han estat de caràcter econòmic i diplomàtic, deixant així una quota molt més important de poder i de competències als Estats-nació. Com ja dèiem abans, és primordial entendre que la globalització no es un afer recent (de les últimes dècades), sinó que podem constatar que a partir de finals del segle XIX i amb la unificació de l’imperi alemany de Bismarck (fi de la guerra franco-prussiana) fins l’arribada de les dos gran guerres mundials, es va donar un context de globalització (descrit i explicat en altres entrades del blog).

Un cop dit tot això, ara ja podem intentar descriure i explicar quines són les tendències que conceptualitzen la globalització. En primer lloc tenim la visió hiperglobalista, en segon l’escèptica i per acabar, la transformacionalista.

En referència a la tendència hiperglobalista, aquesta defineix una nova època de la història humana en què els Estats-nació tradicionals s’han convertit en artificals i on la globalització econòmica està provant una “desnacionalització” de les economies a través de l’establiment d’unes xarxes transnacionals de producció, comerç i finances (mercats mundials ara més importants que els Estats). Aquesta “nova època” és compresa tant per neoliberals com per els neomarxistes, amb la diferència que els primers ho veuen com el triomf de l’autonomia individual i el principi de mercat per sobre del poder de l’Estat, i els altres, com la representació del triomf d’un capitalisme opressor mundial.

En el cas de la tendència escèptica, aquesta intenta desemmascarar els mites que sustenten la tesi de la globalització. Per ells, una globalització hauria d’implicar necessàriament una economia perfectament integrada a tot el món, amb un mercat únic i on funciones realment la llei del preu únic. En relació amb això, puntualitzen que l’època amb més nivell d’internacionalització es va donar a finals del segle XIX amb l’hegemonia del patró d’or. Per últim, afegeixen que el món s’està fragmentant en blocs de civilització i en enclavaments ètnics i culturals, trencant així amb la predicció hiperglobalista d’una civilització global.

Per acabar, els transformacionalistes creuen que la globalització és una força central que està canviant les societat modernes i l’ordre mundial. Entenent això, els governs i les societats s’han d’adaptar en un món on cada cop costa més distingir entre lo domèstic / internacional i els afers interns / externs. També expressen que no saben cap on ens portarà la globalització, però que cal saber que som part d’un procés històric ple de contradiccions i condicionat per molts factors conjunturals. Per tot això, és probable que tard o d’hora s’hagin d’anar reconstruint les relacions entre sobirania, territorialitat i poder estatal. Partint d’aquí, serà imprescindible el sorgiment de nous poders extraterritorials, que hauran de jugar (ho vulguin o no) un paper important per garantir l’estabilitat mundial.

Un cop vistes aquestes tres tendències, nosaltres creiem que la que contextualitza i defineix millor el caràcter de la globalitació actual, és la visió escèptica. Ens agradi o no, ningú pot obviar que el poder i el control dels afers polítics encara són competència dels Estats-nació. Si que és veritat, que en casos com els de la UE se’ns ha fet creure en el futur d’una governança internacional europea. Però com hem vist, de facto, l’únic poder realment substancial que té la UE és l’econòmic i fins i tot aquest, és dissenyat i controlat per els països més hegemònics dins del marc continental europeu. Precisament per això, confluim en que l’economia i la política mundial evolucionarà probablement en la direcció de tres grans centres financers i blocs comercials, Europa, Àsia-Pacífic i Amèrica del Nord (sempre i quan la Xina o la Índia no trenquin amb aquests esquemes i acabin sent elles les potències hegemòniques). A més a més, l’aprofundiment de les desigualtats globals, la política real de les relacions internacionals i el possible “xoc de civilitzacions” (no necessàriament bèl·lic) exposen de forma impactant la naturalesa il·lusòria de la “Governança global”. Per tot això, fraternitzem amb el escèptics al concloure que la governança global i econòmica són ara mateix simples projectes sense iniciativa, i que deixen clar, que en realitat el principal objectiu d’Occident és mantenir la primàcia en els assumptes mundials (cosa que no podrà sustentar gaire temps més).

D’altra banda, tot i que pensem que els Estats-nació encara són els subectes actius en la política internacional, no podem negar que les economies nacionals, són cada vegada més, un lloc de fluxos transnacionals i globals. Sabent això, l’autoritat i la legitimitat de l’Estat-nació està canviant, ja que els governs nacionals són cada vegada més incapaços de gestionar el que passa dins de les seves fronteres o per complir per si mateixos, les demandes dels seus propis ciutadans (visió hiperglobalista).

És per tot això, que nosaltres creim que el futur ha d’anar més en relació amb la tesi transformacionalista. En el sentit que no podem negar que la globalització existeix, que perdurarà, que suposa una sèrie de reptes que haurem d’afrontar tots els països i que haurem d’estar tots units per sortir-ne ben parats. Hem d’intentar posar ordre en el desordre. Però en aquest punt, se’ns presenten molts interrogants, ja que actualment no se’ns mostra cap voluntat per actuar conjuntament, ni tampoc hi ha empatia per deixar un planeta en garanties per a les futures generacions. Els reptes que venen són díficils, però hem d’intentar recuperar la democràcia real (i no la dels mercats), hem d’intentar crear societats actives i conseqüents, hem d’intentar crear estructures de pressió per tal de que la població participi i tingui veu en la política, hem de trencar amb les velles disputes entre països i blogs, hem de fer molta pedagogia i per últim, hem d’obrir els ulls i lluitar.

Per nosaltres, seria un fracàs abandonar el nostre futur a un sistema econòmic que cada vegada té més quota de poder i que sap exercir un control global, el repte, és que els països comencin a actuar de forma conjunta (com fan els mercats), perquè sinó, qui donarà el pas? És obvi que no és fàcil i menys amb lo heterogeni que és el món i els sistemes polítics, però per intentar-ho que i perdem? L’esperança és l’últim que es perd i per això mateix, demanem responsabilitat política i voluntat per avançar cap a la creació d’unitats transnacionals que funcionin de debò i que tinguin visió de futur.

Per concloure, ens agradaria dir que estem dacord amb les tesis sobre la globalització de Milanovic, que recalquen que hem passat de la desigualtat determinada per classe social a la determinada per l’ubicació (indret on neixem). Per culpa d’això, la solidaritat de classe que existia conjuntament amb l’internacionalisme obrer s’han perdut, creant així una nova situació que promou la competència i fins i tot el “conflicte” (exemple: votants de classe baixa que acaben votant PxC perquè en realitat la seva feina és veu, segons ells, amenaçada per l’arribada d’immigrants). A l’ensems, també hem vist com la globalització està creant enormes desigualtats, ja sigui entre els rics i pobres d’un mateix país o entre aquells països que són rics i els més pobres. És veritat que Sala i Martin diu més o menys l’inversa, però tenint en compte la perspectiva històrica i comparada que utilitza Milanovic, ens semblen més rellevants les seves conclusions.

Entenent això, volem acabar expressant que és molt necessari que comencem a veure qui és o qui són els culpables de la situació que estem vivint. No podem quedar-nos en la superficialitat, hem de poder aspirar al repte de saber que és el causant de la situació actual (ja sigui per lo bo o per lo dolent). Per altra banda, fem una crida a la fraternitat entre la gent que viu situacions similars. La crisi ens està posant a prova a tots i a la vegada, està creant llaços entre la població. Precisament per això, hem d’intentar (tot i saber que és difícil) armar-nos de valor i confiança i lluitar per construir aquella societat i aquella economia que sigui més justa en la seva millor mesura. No desaprofitem l’oportunitat, tenim una responsabilitat.

Acabem amb una frase de Carr que és citada en el text de Held. Per nosaltres representa allò que cal canviar ja i amb urgències, si realment esperem a crear estructures mundials de governança que funcionin:

«L’ordre internacional i la solidaritat internacional seràn sempre consignes

d’aquells que se senten prou forts com per imosar als altres».

Tweet

Notícia: La Vanguardia en català | 01/02/2012 – 17:17h

 Mor el professor Fabiá Estapé.

El que va ser rector de la Universitat de Barcelona i col·laborador durant 50 anys de ‘La Vanguardia’. Va morir aquest dimecres a Lleó

 Barcelona (Redacció i agències).- Fabiá Estapé ha mort aquest dimecres a Lleó. Havia nascut a Portbou, el 1923. Va ser professor de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona i va arribar a ser Rector de la mateixa en uns anys molt complexos.

 Va fer un parèntesi en la seva vida acadèmica, durant el qual va ser membre de la Comissió Consultiva del Pla de Desenvolupament i comissari adjunt del mateix en el període 1972-74. Acadèmicament, la seva aportació més important va ser la difusió a Espanya de l’obra de J. Schumpeter i de l’anomenada escola històrica i institucionalista.

Primer introductor a Catalunya i Espanya de les teories de Schumpter

Aquesta notícia va aparèixer a La Vanguardia i la resta de diaris d’àmbit català i estatal el passat dia 1 de febrer. Al llarg de tota la setmana la figura de l’economista Fabià Estapé ha estat protagonista en tots els mitjans de comunicació com diaris, ràdios, premsa escrita i digital; així com a les xarxes socials. En la immensa majoria dels casos s’ha sentit la veu dels seus amics, d’alumnes il·lustres, com també s’han sentit intervencions a TV3 i a Catalunya ràdio del mateix Estapé, ja que aquest va col·laborar durant moltes temporades en el programa matinal conduït per Antoni Bassas amb les seves «Lliçons d’economia recreativa». Però també hi ha hagut veus crítiques amb la seva figura, que sense menystenir la seva importància tant en el camp de l’economia com en el de la docència, posen en dubte una trajectòria político-ètica tan impecable com es vol fer veure.

Tenint en compte que Estapé ha estat, sens dubte, un dels economistes espanyols més reconeguts del segle XX, i l`introductor al nostre país de les teories sobre els cicles econòmics de Schumpeter (el seu economista més admirat), hem pensat que seria interessant incloure aquesta noticia en el nostre blog.

Fabián Estapé va estudiar Dret a l’Universitat de Barcelona i va fer el doctorat a Madrid amb una tesi sobre «La reforma Tributària» per la qual va guanyar el prestigiós premi «Román Riazo». Posteriorment va ser impulsor de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona i posteriorment, de la de Saragossa. A més de professor en aquestes dues facultats, va realitzar una important feina com a investigador que es va materialitzar en obres entre les que destaquen  “Assajos sobre economia espanyola” (1972) i “Projecció de l’investigació en el desenvolupament de l’indústria a Espanya” (1996), per la va rebre nombrosos premis i condecoracions.

També va  col·laborar durant 50 anys a La Vanguardia, iniciant el gran canvi en el tractament periodístic i la difusió de l’economia.

Un com vista la seva faceta científica i acadèmica, pel que fa a la seva tasca com a polític i gestor, també és una figura polifacètica. Va se degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona, des del 1962 al 1965. El gener del 1969, Estapé va prendre possessió del càrrec de vicerector d’aquesta Universitat i el novembre del mateix any va ser nomenat Rector, càrrec que va ocupar fins al 1971, quan a instàncies de López Bravo va ser designat Comissari Adjunt del Pla de Desenvolupament Econòmic, en el qual va col·laborar amb López Rodó i el grup dels anomenats “tecnòcrates”, gent amb una sòlida preparació tècnica i acadèmica (economistes, advocats, enginyers…) amb ideologia conservadora, propers a l’Opus Dei,  fidels a Franco i a la dictadura,  però partidaris de liberalitzar l’economia i el règim polític espanyol sense però arribar a la democràcia.

Estapé va tornar a ocupar el càrrec de Rector el 1975, i per a molts estudiants d’aquella època (comunistes, anarquistes, trotskistes, maoistes, demòcrates i nacionalistes) que van ocupar el Rectorat en senyal de protesta, el Rector era un jerarca del règim franquista que calia combatre. Un any més tard va presentar la seva dimissió i va passar a formar part del sindicat CCOO de Catalunya per després afiliar-se al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); i des de la transició de la dictadura a la democràcia fins a la dècada dels 90 va exercir influència en l’elit de l’esquerra catalana.

Fabià Estapé fou doncs, una figura sens dubte polifacètica, contradictòria i polèmica que, segons sembla, -ja que nosaltres no vam poder copsar-ho personalment per una qüestió d’edat- tenia un magnetisme i una simpatia personal enorme, que han fet que personatges tant i tant distants entre sí com Narcís Serra i Rodolfo Martín Villa es considerin els seus deixebles i els seus amics.

Tot seguit, dues fotogradies de Fabià Estapé:

Tweet

 Dossier de la Vanguardia. “El declivi d’occident”, nº42 (gener/març 2012)

En els temps actuals de crisi i d’incertesa sobre el que ens podem trobar en el futur i de viure en el “país de les meravelles” i de gastar tot el que es pugui i més, sense adonar-se al final que si no fos gràcies a la especulació cobdiciosa que s’ha donat en el sistema bancari i el sobreendautament de les famílies- que eren capaços d’endeutar-se fins a quaranta anys (gairebé implicant els seus fills)-; ens deixa en una situació nova i desconeguda per a tothom. L’11-S i la fi de la Pax Americana, la “creació” o reestructuració de la UE – esperem que d’una vegada per totes- i el sorgiment de noves grans potències emergents com China, Brasil, India, Iran… Deixa entreveure una nova estructuració multipolar del poder a nivell mundial.

Totes aquestes inquietuds han fet arribar el dossier número 42 de la Vanguardia a les nostres mans i plantejar algunes de les idees que s’hi exposen; pel que fa a la relació amb l’assignatura trobem que es pot relacionar força ja que utilitza la història -i òbviament econòmica- per explicar possibles situacions d’un proper i incert futur.

L’objectiu del nostre anàlisi -a part d’exposar breument de que tracta aquest dossier- serà utilitzar alguns conceptes i coneixements rebuts a classe i als seminaris, per tal de relacionar-los amb el tractat als articles.

Així doncs, aquest entretingut i a l’hora altament formatiu dossier ens exposa una sèrie d’articles que parlen sobre el futur (fins l’any 2050) però a través de la història passada; reflexiona sobre les possibles situacions on ens podríem trobar d’aquí un quart de segle. Aquest conjunt d’articles no parla únicament en termes econòmics, si no que utilitzen perspectives molt àmplies, es mencionen a factor com la globalització, el factor biològic, geogràfic i l’accessibilitat a recursos naturals, factors culturals, capacitat de dominació internacional i nacional o el tipus de contracte social que es té entre governs i població… Com a factors explicatius del declivi d’occident en pro del possible “ressorgiment” de China o orient. Es discuteix sobre el “declivi” -cal dir que hi ha autors que no hi estan d’acord- d’occident podria ser equiparable al de Roma del segle III; També s’exposa la idea, que l’occidentalisme i la seva posició i actitud “egocèntrica” a fet que des d’Europa no hi hagi una perspectiva històrica comprenent la importància i el paper que van jugar certes regions del món en uns períodes llargs i concrets (els segles d’or del món àrab, la xina de l’àbac. De fet caldria aclarir que les úniques èpoques en les quals Europa ha estat l’hegemònica fou durant el període grecoromà i del segle XVII fins l’actualitat. Respecte a la qüestió, Ferran Requejo al diari Ara, “Pocs saben que el període que comença amb el neolític, és a dir, des que hi ha una economia basada en l’agricultura i la ramaderia, en què hi ha ciutats i posteriorment escriptura i metal·lúrgia, representa, a tot estirar, el 7% de la història de la nostra espècie”¹, podem constatar que cal ser previsors i tenir sempre una concepció històrica formada i que ens ajudi a saber d’on venim i què som.

Aquest conjunt d’articles tan actualitzats i amb voluntat de fer previsions de futur, creiem que dificulta la possibilitat d’intentar fer alguna crítica ben fonamentada. Nosaltres pensem que s’ha d’anar molt en compte i s’ha de ser molt respectuós, a l’hora d’imaginar que és el que ens depararà el futur. Precisament per això, hem pensat que la millor opció seria exposar algunes de les frases dels autors, per fer-se una idea de com ells, aborden la qüestió:

• Ian Morris: «Los grandes reinos del Renacimiento europeo se habrían sentido impresionados por los conocimientos científicos escritos y publicados en China unos 400 años antes», escribe.
• Niall ferguson: «China, que en el 2035 utilizará el 20% de la energía global, basa su nueva gran estrategia de conocimiento en los cuatro más: consumir más, importar más, invertir más en el extranjero e innovar más».
• Joseph S. Nye Jr.: «El poder estadounidense no está en declive ; su problema consiste en convencerse de que incluso el país más poderoso del planeta no puede conseguir los resultados deseados sin la ayuda de los otros».
• Walter Laqueur: «Aunque se trata de un fenómeno específicamente estadounidense, en varios sentidos el Tea Party forma parte de un movimiento de alcance mundial que conecta con la protesta de los indignados contra el sistema».
• Michel Wieviorka: «La dimensión de la crisis no se limita a los aberrantes efectos de los sistemas de créditos de bancos e instituciones financieras, sino que se inscribe en mutaciones de gran calado y que viene de lejos».
• Robert Skidelsky: «El único avance se ha producido en el terreno de la reforma bancaria, pero ningún gobierno ha tenido agallas para hacer frente a los bancos, lo que indica que la nueva regulación financiera se ve castrada».
• Marc Levison: «La dificultad –en Occidente– de redactar un nuevo contrato social capaz de responder a los cambios demográficos y tecnológicos».
• Ian Brinkley: «La globalización intensifica los cambios estructurales en la tecnología y los mercados ; no hay ningún escenario que asegure beneficios para todos puesto que el número de ganadores supera al de perdedores».
• Minxin Pei: «El modelo de desarrollo bajo el sistema de capitalismo de Estado autocrático se convertirá en una formidable alternativa del modelo hasta ahora hegemónico en los países occidentales».
• Finalment, José Enrique Ruiz-Domènec assegura: «Los dilemas ante los cuales se encuentra el Occidente industrializado tienen más en común con la situación creada en la última etapa del imperio romano que con la época moderna».

Finalment i per relacionar les qüestions plantejades i alguns conceptes de classe i sobretot amb la revolució industrial i la globalització, podríem dir que l’inici de la globalització occidental i de la seva preponderància a nivell econòmic i cultural, comença en major part per un tema treballat: la revolució industrial que gràcies a l’explotació natural, xarxes comercials i certament monetàries (primer amb el bimetalisme i a continuació amb el patró or -amb l’entrebanc de les dues guerres mundials-), així com factors tecnològics, van permetre l’ús intensiu de la maquinària que produïa béns manufacturats; que en part va augmentar el nivell de vida de la major part del món, disminuint el preu de béns de consum i augmentant la producció.

Amb això volem dir que certament la revolució industrial per alguns factors, per exemple mencionats a “Why England, not Japan or China” a la lectura del primer seminari, va resultar la creació d’unes bases sòlides per la preponderància d’occident sobre orient i la seva dominació econòmica i global. La lectura d’aquest dossier i altres inputs relacionats ens fan veure que ara potser també ens trobem en un punt d’inflexió com el de la revolució industrial: molt factors ho podrien obviar com les revoltes al pròxim orient, les noves tecnologies i el seu abast mundial; però malauradament això són coses que se’ns escapen i que necessiten un anàlisi molt més ampli i complert.

Cita:

1 Requejo, Ferran. “Saber història, pensar millor”. Article del diari Ara. Febrer 2012.

Tweet

El debat està fonamentat en dos textos. El primer s’ha centrat en el capítol 13 ”Why England? Why not China, India, or Japan” del llibre “A Farewell to Alms; A Brief Economic History of the World”, de Gregory Clark. El segon text és una ressenya de Juan Carlos Pereira Castañares sobre el Partit Laborista Britànic.

En el primer debat, hem intentat diferenciar els factors causants de l’èxit Britànic durant la Revolució Industrial, i sobretot hem intentat explicar perquè va tenir més èxit a Anglaterra que no pas a l’Àsia. S’ha de dir que en termes agregats, la revolució industrial va ser positiva a tots els llocs on es va produir, però com ja sabem, aquesta va permetre el sorgiment del que més tard es coneixerà com la Pax o Imperi Britànic. Per tant, no ens interessa conèixer els contrafactuals de si Àsia hagués superat a la Gran Bretanya, sinó que debatrem els punts forts que li van permetre ser el pol del món desenvolupat durant el segle XIX així com les debilitats o les diferències de les nacions asiàtiques que van permetre aquesta situació.

En Cristian (el professor de l’assignatura) va iniciar el debat parlant dels dos factors que segons Robert Allen són els més importants a l’hora d’explicar la superioritat Britànica. D’una banda, les noves formes d’energia sorgides al segle XVIII, sobretot el carbó, abundant a Gran Bretanya, va ser decisiu per iniciar la revolució. D’altra, destacar els incentius dels empresaris per invertir en maquinària estalviadora de salaris, es a dir, en màquines que fossin més eficients que la manufactura. Que els empresaris invertissin en maquinària, volia dir que la tecnologia començava a evolucionar més ràpidament, fet que es podia traduir, o bé en un acomiadament de treballadors o bé en un increment massiu de la producció. En un inici va succeir l’increment de producció, tot i que més tard i com ens ha anat mostrant la història, el sorgiment de les màquines també a portat a acomiadaments massius de treballadors i en molts casos ha perjudicat al treball artesanal i especialitzat.

També cal destacar el fet que Anglaterra comptés amb colònies per Àfrica i Àsia de les quals podia extreure’n matèries primes. D’aquesta forma, és important veure que l’èxit de la revolució industrial va anar acompanyat de l’èxit dels empresaris industrials, els quals ja disposaven de màquines eficients, matèries primes provinents de les colònies i energia a preus baixos. Amb tot, també podem afegir que la combinació del sorgiment dels combustibles fòssils amb el trencament del sostre ecològic van fer que el distanciament britànic envers els països capdavanters asiàtics fos més accentuat.

En resum, la Revolució Industrial va sorgir d’un canvi tecnològic que va produir un augment de la productivitat i per tant dels recursos; accelerant veloçment el creixement del país pioner (Gran Bretanya). Això va fer augmentar considerablement la població, trencant amb el sostre ecològic (fet no contemplat per Malthus). Tota aquesta població industrial es va anar acumulant a les ciutats i al cap dels anys va sorgir el que es coneix com la classe proletària.

Amb això, podem començar a tractar, tal i com s’ha plantejat prèviament, el sorgiment del Partit Laboralista Britànic, és a dir, el partit de la classe proletària o industrial. Sorgeix d’un conjunt de tensions entre la població obrera i els empresaris durant gairebé els primers cent anys de Revolució Industrial. Finalment, cap als inicis del segle XX es va crear el partit, el qual representava un cúmul d’interessos degut a que estava format per diferents partits, sindicats i inclús estava marcat per una clara influencia religiosa. Hem de tenir molt clar que la principal diferència d’aquest partit amb els seus homòlegs europeus, és que va néixer amb l’objectiu primordial d’assolir un govern laboralista que pogués assolir una sistema més igualitari i equitatiu, construint així les bases del que en un futur serien els partits socialdemòcrates.

El debat però, l’hem començat sense l’explicació prèvia del Partit Laborista, intentant immediatament enumerar les distincions amb els altres partits socialistes, i prenent com a punt d’inici la dissimilitud ideològica amb el PSOE, on aquest tenia una tendència més marxista a diferència del partit britànic que sempre va ser un partit socialista.

Val a dir que a nivell històric, el context ha estat favorable al sistema parlamentari britànic ja que s’ha mantingut l’estabilitat democràtica des de l’època de Cromwell, essent durant tot aquest període un dels pols de poder del món: ja fos durant el segle d’or britànic, on era el clar dominant o durant l’era americana, on va continuar mantenint una posició privilegiada en les relacions internacionals. Així, el Partit Laboralista va néixer de forma legal i va anar guanyant popularitat.

A Espanya el sistema polític ha sofert inestabilitats polítiques de tota mena, fet que va produir que el PSOE, igual que d’altres partits socialdemòcrates d’altres països, sorgís de forma clandestina i adoptés posicions més marxistes. Com a conseqüència social de la inestabilitat parlamentària i de la curta durada de sistemes polítics democràtics a Espanya, la ideologia socialista-marxista d’aquests partits va tardar més en evolucionar cap a la socialdemocràcia.

Un motiu per el qual el Partit Laboralista ha tingut tanta força des del seu naixement és degut a la coexistència continua de perspectives i interessos dins del partit reglats dins del sistema democràtic. És important senyalar el lligam que ha mantingut amb les Trade Unions, on hi havia una doble militància recíproca, es a dir que quan un individu formava part del sindicat, automàticament era membre del partit i viceversa. És per aquest motiu que va tenir tanta força.

La Marta Fernàndez va comentar al debat que aquests factors que han marcat la ideologia moderada del partit d’esquerres es poden veure reflectits amb sorgiment de la Tercera Via l’any 1994. Aquest canvi de rumb va fer que el lligam entre partit i sindicats es trenques. En Sergi Hinojo, va comentar de forma molt encertada que més que una evolució ideològica del partit aquest canvi suposava la única opció que tenia el Partit Laboralista per mantenir-se amb possibilitats per governar. Tot i això, també podem afegir que ja va ser durant el govern de Tatcher quan el país es va desindustrialitzar, de manera que tampoc tenia gaire sentit seguir representant els interessos d’un sector petit de la població en un context polític on les forces polítiques es basen en el fenomen catch all, es a dir que pretenen augmentar els votants sense tenir en compte factors sociològics com pot ser la classe social. D’altra banda, l’evolució dels sindicats ha estat fer pressió directament als governs i no a un partit concret.

Per concloure, podem dir que el Partit Laboralista es tracta del primer col·lectiu d’interessos d’esquerres que va sorgir de la legalitat i que a més s’ha mantingut a l’elit política –ja fos en el govern o l’oposició- del seu país des del seu sorgiment fins a l’actualitat. Aquest fenomen, es pot veure condicionat pel fet que Gran Bretanya, tot i no tenir una Constitució escrita, si que pot presumir de tenir un sistema amb una gran estabilitat parlamentària. D’aquesta forma, veiem com els partits no han tendit a radicalitzar el seu discurs per atraure més votants, ja que a aquests no els hi ha fet falta per mantenir-se en una posició política visible.

En conclusió, la tolerància i el respecte a Gran Bretanya han estat històricament la recepta de l’estabilitat política i social. N’hauriem d’aprendre d’aquest exemple?

Tweet

Som en Gabriel Colomines, en Sergi Esteve, en Xavier Ferrer i per últim, en Xavier Font.

Us done’m la benvinguda al nostre nou blog i esperem que us interessi el que anirem penjant i que sigueu estrictament crítics si ho creieu convenient!

Si voleu saber més coses sobre nosaltres i sobre el nostre valador i supervisor, visiteu el «Qui som?» i el «Qui és J.A.Schumpeter?».

Gràcies per tot i fins aviat!

Tweet