Dossier de la Vanguardia. “El declivi d’occident”, nº42 (gener/març 2012)

En els temps actuals de crisi i d’incertesa sobre el que ens podem trobar en el futur i de viure en el “país de les meravelles” i de gastar tot el que es pugui i més, sense adonar-se al final que si no fos gràcies a la especulació cobdiciosa que s’ha donat en el sistema bancari i el sobreendautament de les famílies- que eren capaços d’endeutar-se fins a quaranta anys (gairebé implicant els seus fills)-; ens deixa en una situació nova i desconeguda per a tothom. L’11-S i la fi de la Pax Americana, la “creació” o reestructuració de la UE – esperem que d’una vegada per totes- i el sorgiment de noves grans potències emergents com China, Brasil, India, Iran… Deixa entreveure una nova estructuració multipolar del poder a nivell mundial.

Totes aquestes inquietuds han fet arribar el dossier número 42 de la Vanguardia a les nostres mans i plantejar algunes de les idees que s’hi exposen; pel que fa a la relació amb l’assignatura trobem que es pot relacionar força ja que utilitza la història -i òbviament econòmica- per explicar possibles situacions d’un proper i incert futur.

L’objectiu del nostre anàlisi -a part d’exposar breument de que tracta aquest dossier- serà utilitzar alguns conceptes i coneixements rebuts a classe i als seminaris, per tal de relacionar-los amb el tractat als articles.

Així doncs, aquest entretingut i a l’hora altament formatiu dossier ens exposa una sèrie d’articles que parlen sobre el futur (fins l’any 2050) però a través de la història passada; reflexiona sobre les possibles situacions on ens podríem trobar d’aquí un quart de segle. Aquest conjunt d’articles no parla únicament en termes econòmics, si no que utilitzen perspectives molt àmplies, es mencionen a factor com la globalització, el factor biològic, geogràfic i l’accessibilitat a recursos naturals, factors culturals, capacitat de dominació internacional i nacional o el tipus de contracte social que es té entre governs i població… Com a factors explicatius del declivi d’occident en pro del possible “ressorgiment” de China o orient. Es discuteix sobre el “declivi” -cal dir que hi ha autors que no hi estan d’acord- d’occident podria ser equiparable al de Roma del segle III; També s’exposa la idea, que l’occidentalisme i la seva posició i actitud “egocèntrica” a fet que des d’Europa no hi hagi una perspectiva històrica comprenent la importància i el paper que van jugar certes regions del món en uns períodes llargs i concrets (els segles d’or del món àrab, la xina de l’àbac. De fet caldria aclarir que les úniques èpoques en les quals Europa ha estat l’hegemònica fou durant el període grecoromà i del segle XVII fins l’actualitat. Respecte a la qüestió, Ferran Requejo al diari Ara, “Pocs saben que el període que comença amb el neolític, és a dir, des que hi ha una economia basada en l’agricultura i la ramaderia, en què hi ha ciutats i posteriorment escriptura i metal·lúrgia, representa, a tot estirar, el 7% de la història de la nostra espècie”¹, podem constatar que cal ser previsors i tenir sempre una concepció històrica formada i que ens ajudi a saber d’on venim i què som.

Aquest conjunt d’articles tan actualitzats i amb voluntat de fer previsions de futur, creiem que dificulta la possibilitat d’intentar fer alguna crítica ben fonamentada. Nosaltres pensem que s’ha d’anar molt en compte i s’ha de ser molt respectuós, a l’hora d’imaginar que és el que ens depararà el futur. Precisament per això, hem pensat que la millor opció seria exposar algunes de les frases dels autors, per fer-se una idea de com ells, aborden la qüestió:

• Ian Morris: «Los grandes reinos del Renacimiento europeo se habrían sentido impresionados por los conocimientos científicos escritos y publicados en China unos 400 años antes», escribe.
• Niall ferguson: «China, que en el 2035 utilizará el 20% de la energía global, basa su nueva gran estrategia de conocimiento en los cuatro más: consumir más, importar más, invertir más en el extranjero e innovar más».
• Joseph S. Nye Jr.: «El poder estadounidense no está en declive ; su problema consiste en convencerse de que incluso el país más poderoso del planeta no puede conseguir los resultados deseados sin la ayuda de los otros».
• Walter Laqueur: «Aunque se trata de un fenómeno específicamente estadounidense, en varios sentidos el Tea Party forma parte de un movimiento de alcance mundial que conecta con la protesta de los indignados contra el sistema».
• Michel Wieviorka: «La dimensión de la crisis no se limita a los aberrantes efectos de los sistemas de créditos de bancos e instituciones financieras, sino que se inscribe en mutaciones de gran calado y que viene de lejos».
• Robert Skidelsky: «El único avance se ha producido en el terreno de la reforma bancaria, pero ningún gobierno ha tenido agallas para hacer frente a los bancos, lo que indica que la nueva regulación financiera se ve castrada».
• Marc Levison: «La dificultad –en Occidente– de redactar un nuevo contrato social capaz de responder a los cambios demográficos y tecnológicos».
• Ian Brinkley: «La globalización intensifica los cambios estructurales en la tecnología y los mercados ; no hay ningún escenario que asegure beneficios para todos puesto que el número de ganadores supera al de perdedores».
• Minxin Pei: «El modelo de desarrollo bajo el sistema de capitalismo de Estado autocrático se convertirá en una formidable alternativa del modelo hasta ahora hegemónico en los países occidentales».
• Finalment, José Enrique Ruiz-Domènec assegura: «Los dilemas ante los cuales se encuentra el Occidente industrializado tienen más en común con la situación creada en la última etapa del imperio romano que con la época moderna».

Finalment i per relacionar les qüestions plantejades i alguns conceptes de classe i sobretot amb la revolució industrial i la globalització, podríem dir que l’inici de la globalització occidental i de la seva preponderància a nivell econòmic i cultural, comença en major part per un tema treballat: la revolució industrial que gràcies a l’explotació natural, xarxes comercials i certament monetàries (primer amb el bimetalisme i a continuació amb el patró or -amb l’entrebanc de les dues guerres mundials-), així com factors tecnològics, van permetre l’ús intensiu de la maquinària que produïa béns manufacturats; que en part va augmentar el nivell de vida de la major part del món, disminuint el preu de béns de consum i augmentant la producció.

Amb això volem dir que certament la revolució industrial per alguns factors, per exemple mencionats a “Why England, not Japan or China” a la lectura del primer seminari, va resultar la creació d’unes bases sòlides per la preponderància d’occident sobre orient i la seva dominació econòmica i global. La lectura d’aquest dossier i altres inputs relacionats ens fan veure que ara potser també ens trobem en un punt d’inflexió com el de la revolució industrial: molt factors ho podrien obviar com les revoltes al pròxim orient, les noves tecnologies i el seu abast mundial; però malauradament això són coses que se’ns escapen i que necessiten un anàlisi molt més ampli i complert.

Cita:

1 Requejo, Ferran. “Saber història, pensar millor”. Article del diari Ara. Febrer 2012.

Tweet