El debat està fonamentat en dos textos. El primer s’ha centrat en el capítol 13 ”Why England? Why not China, India, or Japan” del llibre “A Farewell to Alms; A Brief Economic History of the World”, de Gregory Clark. El segon text és una ressenya de Juan Carlos Pereira Castañares sobre el Partit Laborista Britànic.

En el primer debat, hem intentat diferenciar els factors causants de l’èxit Britànic durant la Revolució Industrial, i sobretot hem intentat explicar perquè va tenir més èxit a Anglaterra que no pas a l’Àsia. S’ha de dir que en termes agregats, la revolució industrial va ser positiva a tots els llocs on es va produir, però com ja sabem, aquesta va permetre el sorgiment del que més tard es coneixerà com la Pax o Imperi Britànic. Per tant, no ens interessa conèixer els contrafactuals de si Àsia hagués superat a la Gran Bretanya, sinó que debatrem els punts forts que li van permetre ser el pol del món desenvolupat durant el segle XIX així com les debilitats o les diferències de les nacions asiàtiques que van permetre aquesta situació.

En Cristian (el professor de l’assignatura) va iniciar el debat parlant dels dos factors que segons Robert Allen són els més importants a l’hora d’explicar la superioritat Britànica. D’una banda, les noves formes d’energia sorgides al segle XVIII, sobretot el carbó, abundant a Gran Bretanya, va ser decisiu per iniciar la revolució. D’altra, destacar els incentius dels empresaris per invertir en maquinària estalviadora de salaris, es a dir, en màquines que fossin més eficients que la manufactura. Que els empresaris invertissin en maquinària, volia dir que la tecnologia començava a evolucionar més ràpidament, fet que es podia traduir, o bé en un acomiadament de treballadors o bé en un increment massiu de la producció. En un inici va succeir l’increment de producció, tot i que més tard i com ens ha anat mostrant la història, el sorgiment de les màquines també a portat a acomiadaments massius de treballadors i en molts casos ha perjudicat al treball artesanal i especialitzat.

També cal destacar el fet que Anglaterra comptés amb colònies per Àfrica i Àsia de les quals podia extreure’n matèries primes. D’aquesta forma, és important veure que l’èxit de la revolució industrial va anar acompanyat de l’èxit dels empresaris industrials, els quals ja disposaven de màquines eficients, matèries primes provinents de les colònies i energia a preus baixos. Amb tot, també podem afegir que la combinació del sorgiment dels combustibles fòssils amb el trencament del sostre ecològic van fer que el distanciament britànic envers els països capdavanters asiàtics fos més accentuat.

En resum, la Revolució Industrial va sorgir d’un canvi tecnològic que va produir un augment de la productivitat i per tant dels recursos; accelerant veloçment el creixement del país pioner (Gran Bretanya). Això va fer augmentar considerablement la població, trencant amb el sostre ecològic (fet no contemplat per Malthus). Tota aquesta població industrial es va anar acumulant a les ciutats i al cap dels anys va sorgir el que es coneix com la classe proletària.

Amb això, podem començar a tractar, tal i com s’ha plantejat prèviament, el sorgiment del Partit Laboralista Britànic, és a dir, el partit de la classe proletària o industrial. Sorgeix d’un conjunt de tensions entre la població obrera i els empresaris durant gairebé els primers cent anys de Revolució Industrial. Finalment, cap als inicis del segle XX es va crear el partit, el qual representava un cúmul d’interessos degut a que estava format per diferents partits, sindicats i inclús estava marcat per una clara influencia religiosa. Hem de tenir molt clar que la principal diferència d’aquest partit amb els seus homòlegs europeus, és que va néixer amb l’objectiu primordial d’assolir un govern laboralista que pogués assolir una sistema més igualitari i equitatiu, construint així les bases del que en un futur serien els partits socialdemòcrates.

El debat però, l’hem començat sense l’explicació prèvia del Partit Laborista, intentant immediatament enumerar les distincions amb els altres partits socialistes, i prenent com a punt d’inici la dissimilitud ideològica amb el PSOE, on aquest tenia una tendència més marxista a diferència del partit britànic que sempre va ser un partit socialista.

Val a dir que a nivell històric, el context ha estat favorable al sistema parlamentari britànic ja que s’ha mantingut l’estabilitat democràtica des de l’època de Cromwell, essent durant tot aquest període un dels pols de poder del món: ja fos durant el segle d’or britànic, on era el clar dominant o durant l’era americana, on va continuar mantenint una posició privilegiada en les relacions internacionals. Així, el Partit Laboralista va néixer de forma legal i va anar guanyant popularitat.

A Espanya el sistema polític ha sofert inestabilitats polítiques de tota mena, fet que va produir que el PSOE, igual que d’altres partits socialdemòcrates d’altres països, sorgís de forma clandestina i adoptés posicions més marxistes. Com a conseqüència social de la inestabilitat parlamentària i de la curta durada de sistemes polítics democràtics a Espanya, la ideologia socialista-marxista d’aquests partits va tardar més en evolucionar cap a la socialdemocràcia.

Un motiu per el qual el Partit Laboralista ha tingut tanta força des del seu naixement és degut a la coexistència continua de perspectives i interessos dins del partit reglats dins del sistema democràtic. És important senyalar el lligam que ha mantingut amb les Trade Unions, on hi havia una doble militància recíproca, es a dir que quan un individu formava part del sindicat, automàticament era membre del partit i viceversa. És per aquest motiu que va tenir tanta força.

La Marta Fernàndez va comentar al debat que aquests factors que han marcat la ideologia moderada del partit d’esquerres es poden veure reflectits amb sorgiment de la Tercera Via l’any 1994. Aquest canvi de rumb va fer que el lligam entre partit i sindicats es trenques. En Sergi Hinojo, va comentar de forma molt encertada que més que una evolució ideològica del partit aquest canvi suposava la única opció que tenia el Partit Laboralista per mantenir-se amb possibilitats per governar. Tot i això, també podem afegir que ja va ser durant el govern de Tatcher quan el país es va desindustrialitzar, de manera que tampoc tenia gaire sentit seguir representant els interessos d’un sector petit de la població en un context polític on les forces polítiques es basen en el fenomen catch all, es a dir que pretenen augmentar els votants sense tenir en compte factors sociològics com pot ser la classe social. D’altra banda, l’evolució dels sindicats ha estat fer pressió directament als governs i no a un partit concret.

Per concloure, podem dir que el Partit Laboralista es tracta del primer col·lectiu d’interessos d’esquerres que va sorgir de la legalitat i que a més s’ha mantingut a l’elit política –ja fos en el govern o l’oposició- del seu país des del seu sorgiment fins a l’actualitat. Aquest fenomen, es pot veure condicionat pel fet que Gran Bretanya, tot i no tenir una Constitució escrita, si que pot presumir de tenir un sistema amb una gran estabilitat parlamentària. D’aquesta forma, veiem com els partits no han tendit a radicalitzar el seu discurs per atraure més votants, ja que a aquests no els hi ha fet falta per mantenir-se en una posició política visible.

En conclusió, la tolerància i el respecte a Gran Bretanya han estat històricament la recepta de l’estabilitat política i social. N’hauriem d’aprendre d’aquest exemple?

Tweet